En repetides ocasions, he repetit allò que una companya ja havia dit com si fos una aportació nova meva o he exercit un tracte paternalista explicant a una companya allò que ella ja sabia i, fins i tot, ho coneixia millor que jo.

El record dels crits des de l’altra punta de la casa, la por i, a voltes, el soroll sec d’un o varis cops i els plors que el seguien. La impotència de saber-te massa petit per fer res i les nits mirant al sostre pensant un pla de fugida per anar a cercar ajuda si la cosa es desfermava. El record del dia que la mare va dir prou i la sensació, masses anys, de no haver pogut parar-ho… També entendre, potser a força d’equivocar-me, que les relacions no es poden basar en voler salvar ningú i que jo també, mirant curriculum, he arribat a ser un llefiscós insistint per canviar un no evident en una discoteca…