Educació en temps d’incertesa

“No podem suplir moltes altres coses que l’escola presencial garanteix, però no podem acceptar que ni un sol alumne no tingui les condicions materials per a connectar amb l’escola. I sense els mestres, això seria impossible”.

Aquests dies he estat en contacte amb la majoria de direccions de les escoles de Terrassa, un cop passat el primer moment d’urgència, pel tancament de les escoles que estem vivint, en previsió d’haver-les de mantenir tancades encara unes setmanes més.

L’escola és presencial, i només pot fer la seva funció des de la presència, és a dir els nens i nenes necessiten l’acompanyament dels mestres així com el contacte i socialització entre ells. Ara bé, l’educació també és context i l’escola té l’obligació i la necessitat de donar resposta en un context inaudit i imprevist com el que ens trobem ara, així que intentaré resumir com estem enfocant la política educativa pública a Terrassa.

Ja fa temps que l’educació no és transmissió de coneixements: qualsevol coneixement, qualsevol dada, es pot obtenir fàcilment de la xarxa. L’educació al segle XXI ha de ser competencial: fer-se preguntes, seleccionar la informació per a obtenir respostes i saber què fer amb aquella informació. La competència tècnica: els coneixements teòrics, les habilitats…; el saber fer, el saber ser, el saber estar: conviure, participar, cooperar, habitar la ciutat i el món… Si analitzem l’actualitat des d’aquesta perspectiva entendrem que no s’ha perdut un curs: amb l’acompanyament necessari i l’imprescindible paper dels i les mestres, els aprenentatges que s’hauran fet aquestes setmanes ens acompanyaran i ens seran útils la resta de les nostres vides, i no només en les dels infants, i si no que aixequi la mà qui no hagi après molt aquests dies sobre vídeotrucades i apps de mòbils, per exemple.

Ara l’escola ha de fer el seu paper d’acompanyament educatiu des de la distància, amb una avaluació formativa consistent en ajudar a pensar i reflexionar sobre la pròpia feina dels alumnes, que en cap cas pot ser una avaluació de notes, excepte, i per raons òbvies, alumnes de segon de batxillerat i de final de cicles formatius. Però compte, aquest acompanyament educatiu no pot ni ha de ser mantenir l’alumne davant una pantalla, com si fos a classe, de 9 a 12’30 i de 15 a 16’30. Això no va així.

Tenim molt bons equips de mestres, que aquests dies estan superant reptes tecnològics, dubtes, pors, angoixes i dificultats per a donar el millor de sí mateixos en condicions difícils. Si la solució pogués venir de la mà dels mestres, ja ho tindríem resolt.

Però no: no tots els alumnes estan en condicions d’igualtat per a rebre aquest acompanyament educatiu. I aquesta resposta és tan dura com evident.

La nostra ciutat té un problema de segregació important fruit de polítiques que miraven cap a altres prioritats durant molts anys. Els propers dies apareixeran veus mediàtiques indignades perquè acaben de descobrir que a les nostres escoles hi ha nens i nenes de famílies vulnerables econòmica i socialment i que, a més, molts d’aquests infants es concentren en determinats centres. Beneïdes siguin aquestes veus que han estat capaces d’ignorar la realitat tants anys i ara escandalitzar-se de cop. I benvingudes per a col·laborar, que tenim molta feina a fer i ens falten mans. Tenir dotze escoles d’alta complexitat significa que tenim milers de nens i nenes sense connexió a Internet, ni, probablement, adults prou capacitats a casa per a acompanyar-los en la connexió amb l’escola, i a vegades ni presencialment. Hem de ser conscients que, de cop, no podem resoldre allò que no s’ha resolt en dècades, però això no vol dir que no ens hi posem de ple i amb tot l’ànim i totes les ganes de fer-ho.

I aquí estem. El primer esforç l’hem dirigit a resoldre el tema més bàsic, com és assegurar els àpats dels nens i nenes, i per això hem fet arribar targetes moneder a les famílies més vulnerables que tenen beca de menjador. A Terrassa ningú no pot passar gana.

Ara estem preparant, de la mà de la Generalitat, el dispositiu per a repartir lots amb material educatiu a tot l’alumnat que ho necessitin: llibreta, llapis, boli, colors, un dispositiu tipus portàtil o tablet de préstec i dades d’internet per a un mes.

No podem suplir moltes altres coses que l’escola presencial garanteix, però no podem acceptar que ni un sol alumne no tingui les condicions materials per a connectar amb l’escola. I aquí m’aturo un moment: equips directius i mestres de totes les escoles: gràcies! Sense vosaltres, això seria impossible.

També ens ocupa i ens preocupa l’impacte emocional d’aquest període de confinament sobre els menors. Un impacte que suplim actualment amb el programa innovador d’emocional.reg, oferint càpsules d’aprenentatge emocional i autoconeixement a través de la xarxa. Quan tot això conclogui, treballarem de la mà de l’Ona Martínez, del Noel Duque i del Miguel Angel Moreno -regidors d’Infància i Joventut, Serveis Socials i Esports- per preparar l’estiu més educatiu que haurà conegut mai la ciutat, amb desenes d’oportunitats educatives a l’abast de tothom.

Aquests dies, a través de la mostra d’ensenyament virtual, i a principis de maig amb una versió digital de la Fira Terrassa Tria Futur, també oferim l’oportunitat a la joventut de decidir el seu futur. En moments d’incertesa i possible recessió econòmica, és encara més important orientar-se acadèmicament i fer una bona tria en ensenyaments post obligatoris i en aquest sentit ser al capdavant de l’orientació educativa i professional és una prioritat de Terrassa.

I gestionem l’emergència amb els ulls fixes en el proper curs, on iniciarem projectes d’acompanyament als projectes educatius d’unes quantes escoles per a ubicar-les al capdavant de la innovació educativa i la renovació pedagògica, mentre enllestim els detalls d’un gran projecte educatiu a la zona educativa 3, en aliança amb el teixit associatiu de la ciutat, alguns centres escolars i els equipaments municipals.

S’acosten temps difícils i la nostra responsabilitat com a ciutat és donar més i millors oportunitats educatives per a afrontar-los.

Finalment, en aquests temps tan complicats, no em puc deixar de reivindicar que les tasques i les feines més relacionades amb les cures de les persones, tradicionalment molt més feminitzades i sovint poc valorades socialment, com les de l’àmbit de la salut i l’educació, però també el personal de neteja, de les residències o de l’atenció domiciliària, tenen més importància que mai. No ho oblidem!