mirada curta, ni mirar-se el melic, ni “nacionalisme terrassenc”; és una evidència que
s’entén observant la realitat de Terrassa i del seu territori
La política urbana, la política local, és una expressió del present, és el que fa que les ciutats siguin el que són, donant forma i sentit a aquest present. L’espai urbà es transforma gràcies a les pràctiques dels seus habitants i del sentit que donem a aquestes pràctiques, alhora que les pràctiques dels individus estan marcades per l’espai en què viuen i es socialitzen. La política actual va de projectes, de lideratges, de nous pactes, acords i de l’aparició i consolidació de nous talents socials, culturals i econòmics. Si
defensem un canvi en les polítiques locals, el primer que hem de fer és tenir clar els factors claus de transformació de més importància en el present i el futur de les ciutats i evidentment també de Terrassa.
Un dels factors és la importància de les regions urbanes, la importància del territori. El futur de les ciutats està en el que passa dins de la ciutat, i també, i especialment, en els espais que hi ha entre les ciutats, en la gestió del territori i en com aquest es relaciona amb altres territoris. En aquest sentit, en un món de ciutats, els moviments que interconnecta els territoris es produeix, distribueix i consumeix a les ciutats. Les ciutats adquireixen valor pel seu atractiu com a llocs d’innovació i generació d’aquests moviments. Es en aquest sentit, que cada ciutat ha de saber definir la seva singularitat i el seu paper específic.
En el cas de Terrassa, aquest és un debat complex que ens posa sobre la taula com ens hem d’organitzar i quin model de governança entre els diferents municipis de la segona corona metropolitana hem de tenir. Al mateix temps, fa evident un debat prioritari que és com ens hem de relacionar amb l’Àrea Metropolitana i la ciutat de Barcelona.
És evident que la relació amb Barcelona i amb l’Àrea Metropolitana requereix de pactes i de coordinació territorial. Sembla prou clar, també, que aquest país no es pot governar amb una vegueria de més de 5 milions d’habitants, i que l’aposta per una Àrea Metropolitana de Barcelona ampliada no només no donaria resposta a les necessitats que tenim plantejades, fent-la igualment ingovernable, sinó que crearia un contrapoder al Govern del país que nosaltres no compartim.
Però de què estem parlant? Terrassa és una ciutat que en 60 anys pràcticament ha multiplicat per quatre la seva població. Aquest creixement no ha estat constant, sinó que s’ha produït en onades difícils de digerir. El 1950 Terrassa tenia 58.000 habitants; el 1970, 138.000; el 1990, 160.000 i a gener de 2018, prop de 219.000 habitants. Un terme municipal gran, un territori ben comunicat, una situació geogràfica envejable (porta d’entrada a l’Àrea Metropolitana, a la capital del país, pel sud; porta d’entrada a la
Catalunya central, pel Nord); una comarca, el Vallès, cridada a ser, de fet ja ho és, una de les comarques més habitades del país, amb una forta pressió urbana i industrial, han facilitat els creixements; però també els va facilitar una clara voluntat política de convertir Terrassa en la segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, confonent clarament creixement urbanístic i demogràfic amb augment del benestar i millora de la qualitat de vida.
Segurament aquesta ràpida reflexió històrica ens pot explicar per què la Terrassa “oficial”, tot i la proximitat amb una capital com Barcelona i malgrat la influència que aquesta exerceix, és una ciutat amb vida “pròpia”. És cert també, que la pressió econòmica, urbanística i cultural que exerceix la presència de Barcelona es fa evident i efectiva en la transformació que pateix la capital catalana amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Una transformació que traspassa les fronteres de la ciutat de Barcelona, impactant d’una forma evident en tota la regió urbana, transformant també la ciutat de Terrassa.
Terrassa no és ni ha estat mai un simple apèndix de Barcelona. Aquesta afirmació no és mirada curta, ni mirar-se el melic, ni “nacionalisme terrassenc”; és una evidència que s’entén observant la realitat de Terrassa i del seu territori. L’aglomeració urbana a la qual pertany Terrassa actua com a nus d’enllaç de la regió urbana de Barcelona. En realitat és tot aquest arc metropolità, format per ciutats com Terrassa, Sabadell, Granollers o Martorell, el que és molt més que el pati del darrera de Barcelona. Aquest territori és la fàbrica de Catalunya, un autèntic motor del país. Per aquí han passat i passen totes les infraestructures que articulen el país: carreteres, autopistes, ferrocarrils i també les xarxes d’abastament d’aigua, de gas i d’electricitat. Tot Catalunya és accessible des d’aquest territori. El port i l’aeroport de Barcelona són portes metropolitanes que donen accés a fluxos a aquest territori i d’aquest territori a tot el país i a Europa.
Per tot això, és evident que quan parlem d’aquest arc metropolità de Barcelona estem parlant d’una subregió urbana amb identitat pròpia i amb gran influència en el territori. Un territori com a objectiu estratègic en si mateix, que genera projecte compartit més enllà de les ciutats que el componen i de la regió a la qual pertanyen. Un grup de ciutats, cadascuna amb el seu sistema territorial bastant definit, amb una forta identitat i
personalitat dins de la regió urbana de Barcelona, i que actuen com a motor en temes d’indústria, tecnologia, comunicacions i medi ambient.
La convivència d’una subregió amb projecte i vida pròpia dins de la regió urbana de Barcelona no és fàcil. Els desafiaments d’una de les grans regions europees, amb 5 milions d’habitants -dels quals els principals municipis de la segona corona metropolitana tenen una població conjunta que supera els 700.000-, amb diferents sistemes territorials i diferents aglomeracions urbanes, són molts i complicats, però compartits. En un territori desequilibrat gairebé per definició des del punt de vista demogràfic i econòmic analitzar problemàtiques comunes derivades de la implantació d’infraestructures, del desenvolupament dels serveis, de l’evolució socioeconòmica dels sistemes urbans de les ciutats relacionats amb el desenvolupament de la regió urbana de Barcelona és un objectiu i una necessitat evident.
Hem de posar fil a l’agulla. Cal passar de les paraules, articles i reflexions als fets. Tenim la voluntat d’articular el territori, de treballar plegats i generar projecte compartit. I com deien fa uns mesos la Plataforma FEM VALLÈS «ens hi juguem ser dissolts en una regió metropolitana plena de perifèria, o ser uns nodes de qualitat en un Vallès, tot ell valuós. I aquest és, alhora, el risc i un ideal d‘escala catalana. El país no serà el mateix si nosaltres som, o no, de qualitat».
És això. Hem de parlar. Parlant de mobilitat i d’infraestructures, sí, però amb la necessitat de planificar una mobilitat més segura i amb l’accessibilitat més universal. Una mobilitat més sostenible i amb unes externalitats menors. Planificant de manera integrada les diferents xarxes que conformen el sistema de transport del territori.
Parlant també de la protecció dels espais oberts, en un territori amb una pressió urbanística, industrial i social elevada, que devora els espais naturals a un ritme vertiginós. És necessari i indispensable seguir treballant en l’objectiu de protegir i conservar els elements que formen part del patrimoni natural, cultural i històric de les ciutats. Elements que generen sentiment de pertinença a un territori i una millora del benestar individual i col·lectiu.
Parlant de la vulnerabilitat i l’exclusió social d’un territori amb percentatges d’exclusió social i pobresa alarmants. Necessitem planificar, dissenyar i coordinar iniciatives i accions d’intervenció social que permetin detectar i reduir els factors d’exclusió i vulnerabilitat social en el territori. Amb l’objectiu principal d’aconseguir una major inclusió social, a partir d’un treball integral, transversal i en xarxa. I això no és un debat “cap a
dins” de les ciutats, sinó que té una escala territorial important. El problema és transversal i global i les actuacions també ho han de ser. L’exclusió residencial a Barcelona o a d’altres ciutats, per exemple, reverteix en una redistribució de la població en municipis on es pot veure incrementada la vulnerabilitat, alhora que es crea de forma perillosa la possibilitat de reconfiguració del territori entre poblacions segregadores per raó de renda. I Terrassa n’és un exemple.
Parlant de democratitzar les ciutats. És un desafiament més general, però crec que el més important i compartit per totes les ciutats. Necessitem de manera urgent que els ciutadans recuperin la confiança en el domini públic a la ciutat i això implica recuperar el control públic de les decisions que més ens afecten. Passa per noves polítiques públiques que donin resposta a les noves necessitats i realitats territorials.
Aquests desafiaments i d’altres són estratègics en la construcció present i futura de la ciutat i del territori. Això no depèn només del govern de torn. És indispensable que analitzem, reflexionem i debatem de forma conjunta, transversal i transparent des d’espais polítics i socials el futur de la regió metropolitana, del territori del Vallès i per tant, del país i de la ciutat de Terrassa.
Isaac Albert
Latest posts by Isaac Albert (see all)
- Finestra d’Oportunitat - 6 de novembre de 2021
- Passem Comptes - 16 de juny de 2021
- No parlem de la pandèmia (massa) - 27 d'abril de 2021