A vegades quan la realitat ens colpeja amb la seva duresa és bo recordar-se a un mateix algunes obvietats per situar-se davant el món amb fermesa. No sóc una gran entés en lleis, ni en història. Sóc un simple llicenciat en geografia que acaba esdevenint algú que estudia una mica de tots (sobretot en el camp de les humanitats) però no és especialista en res.
La geografia és la ciència que estudia com l’home (i la dona, per suposat) s’adapta al medi. També estudia com l’èsser humà s’organitza en societat per aprofitar millor els recursos naturals i el lloc estratègic que ocupa (o no) en les relacions internacionals.
Aquesta organització requereix sovint de normes, escrites o no, per posar d’acord als ciutadans respecte com cal actuar. Normes que emanen de la tradició per una banda i de la voluntat d’evolucionar per millorar en qualitat de vida per l’altra. Habitualment ha estat així i si més no aquest ha estat l’orígen i l’esperit de moltes de les normes.
Normes, lleis, constitucions… la història ens demostra que aquestes s’han adaptat a la societat, que les lleis van un pas endarrera de la societat. La realitat la canvien les persones i després les lleis s’hi adapten.
Quan ha estat al revés, ha estat poc eficient i en general un desastre. Quan una llei s’ha volgut imposar contra la voluntat de la majoria, ha estat de molt difícil aplicació i abans o després s’ha derogat.
La constitució espanyola del 1978 és per alguns el principal argument per impedir a la majoria dels catalans decidir el seu futur. Una constitució que va en contra de la voluntat del 80% dels catalans és un conjunt normatiu que perd la seva credibilitat i la seva legitimitat. De facto, una constitució imposada en contra dels catalans (els actuals, no els que la van poder votar fa quasi 40 anys) és un cos
normatiu que ha perdut la seva vigència i la seva raó de ser.
La constitució espanyola ja no és la nostra… cal fer-ne una adaptada a la necessitat i a la voluntat dels catalans, perquè nosaltres i només nosaltres hem de decidir el nostre futur.
Quan et diguin que un referèndum d’autodeterminació del poble català és il.legal, recorda’ls que l’aphartheid era legal, l’holocaust era legal, l’esclavisme era legal, el colonialisme era legal, el vot de les dones era il.legal… i tot això és va canviar, perquè era just i necessari. És qüestió de justícia.
Clar que tot això ja ho sabem. El Referèndum català no només era just sinó també legal, amb lleis aprovades legalment, per un Parlament legal i amb el vot favorable de partits legals, escollits legalment. La llei del Referèndum era clara i concissa sobre l’aplicació dels resultats del mateix i, com ja se sap, la ciutadania va decidir que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República.
Se’ns ha demanat diàleg i hem tornat a oferir la mà. I la resposta? Novament, una llei interpretada i manipulada per un estat espanyol que ha renunciat la separació de poders i els principis democràtics per avantposar els imperatius del nacionalisme unionista més ranci.
Però, siguem clars, com dic en el titular d’aquest article, cal que la llei s’adapti a les persones i no les persones a la llei. I si la llei s’imposa per la força, que es desenganyin, les persones no canvien i la realitat persisteix. Hem decidit ser lliures i lliures serem.
Pep Forn
Latest posts by Pep Forn (see all)
- L’economia al servei de les necessitats de les persones - 5 de maig de 2023
- Allò que ens fa únics - 12 d'abril de 2022
- És justícia de gènere - 19 d'abril de 2021