“la televisió absorbeix, la ràdio acompanya. Fem que a Terrassa la ràdio continuï acompanyant les nostres vides”

Entre tots els dies mundials haguts i per haver, el 13 de febrer va ser marcat al calendari per la UNESCO com el Dia Mundial de la Ràdio. Qui hauria de dir que la ràdio necessita un dia mundial. És més, qui mana a la UNESCO que aquest dia, cada any, canviï de temàtica. Per exemple, aquest any se’ls hi ha acudit que el dia Mundial de la Ràdio sigui dedicat a “La Ràdio en temps de desastres i emergències”.

Una celebració que ens pot semblar frívola o llunyana a alguns però que a Terrassa ens hauria de retraure al 1962 quan Joaquín Soler Serrano va demostrar des de Ràdio Barcelona el immens poder humà, solidari, d’aquest mitjà per respondre amb immediatesa davant emergència humana que van suposar les riuades.

L’episodi, que encara molts terrassencs recorden amb gratitud, només és un exemple de la meravellosa història de la ràdio a la nostra ciutat i com aquesta, avui més que mai, ha de ser reivindicada.

No hem d’oblidar que l’any 1932 Ràdio Terrassa va ser la tercera emissora en emetre a Catalunya, la primera que ho feia fora de Barcelona. Un dia de Nadal, curiosament, la llicència número 25 de tot l’estat espanyol, començava a funcionar. Terrassa, com a ciutat industrial capdavantera, assumia el repte dels nous temps per apostar per un nou mitjà que permetia informar i fer gaudir amb la immediatesa que el món reclamava.

Ara, que ja fa sis anys que Ràdio Terrassa va tancar les seves emissions, pocs poden imaginar la quantitat de grandiosos periodistes que es van formar, van treballar o van passar per les ones del 828 de l’ona mitja.

Als lectors els emocionaran noms com Carles Cuní, Miquel Calzada, Josep Maria Francino o Dani Senabre. Amb l’últim varem coincidir personalment com a “cadells” del periodisme dins la ràdio i la universitat i la seva bogeria per l’esport ja apuntava a la genialitat radiofònica que demostra actualment a RAC1.

Noms que us sonaran molt més que no pas el del sotasignant d’aquestes línies. Un periodista vocacional com molts dels professionals que van fer durant 78 anys de Ràdio Terrassa un mitjà pròxim i de ciutat. Professionals com Jordi Estapé, Laura Nicolàs, Laura Martínez, Toni Abad, Albert Parera, Carola Lòpez… I tants altres periodistes amb els quals vaig aprendre el poder meravellós de la ràdio. Professionals que acostaven cada dia l’actualitat terrassenca a tots els barris, feien ràdio viva i que, a dia d’avui, exporten el talent terrassenc a mitjans dins i fora de la ciutat.

Terrassa, una ciutat de ràdio, on persones com Eudald Aymerich, un dels Fundadors de Club Ràdio Terrassa l’any 1928, va aconseguir crear una col·lecció de gairebé 3.000 objectes relacionats amb la ràdio. Un patrimoni excepcional al voltant d’un dels invents més revolucionaris del Segle XX que va ser donat a la ciutat amb la intenció de crear un Museu de la Ràdio.

Un projecte que en els darrers temps l’amic José Fuentes ha intentat repescar de l’oblit amb noticies poc esperançadores. I és que, si bé el MNACTEC té inventariades i ben guardades 225 peces d’aquella col·lecció, ningú ha respost encara que ha passat amb les peces restants.

Un misteri, que a l’espera de resoldre’s, no ens ha de fer perdre el nord. I és que la idea que el MNACTEC aculli no només un Museu de la ràdio local, sinó un Museu Nacional de la Ràdio referent per a tot Catalunya, no només és una bona idea, sinó tota una aposta per conjugar tres coses que aquesta ciutat necessita reivindicar i potenciar: patrimoni, cultura i turisme.

I, posats a demanar, demanem que la ràdio no mori a la ciutat. Només ens queda la ràdio municipal i no la podem oblidar.

La ràdio, com ens recorda el dia internacional de la UNESCO enguany, té un poder enorme davant les situacions complexes. I la ciutat, actualment, amb 19.000 aturats  i milers de persones sense cap ajuda, no pot obviar cap instrument al seu abast per millorar aquesta situació.

Deixem de fer de l’emissora municipal un annex a la televisió i valorem el seu potencial com a dinamitzador de canvi. Actualment la ràdio ja obre els seus espais a entitats de la ciutat que vulguin fer-hi programes. Donem entre tots tres voltes a aquesta idea, pensem el potencial de la ràdio com a xarxa d’ocupació i d’ajuda en xarxa, pensem en la ràdio com el que crec que és, el mitjà de comunicació de masses més humà.

Com m’agrada dir, la televisió absorbeix, la  ràdio acompanya. Fem que a Terrassa la ràdio continuï acompanyant les nostres vides.