El gran repte de les societats democràtiques avançades hauria de ser canviar la igualtat formal (o legal, “cap sexe ha de tenir una representació superior al 60% ni inferior al 40 %”) per la igualtat real (o efectiva). Per aconseguir-ho cal un canvi estructural i cultural que elimini els obstacles (visibles i invisibles) que encara impedeixen que es pugui parlar de la igualtat plena entre homes i dones en qualsevol àmbit.
Malgrat les dones s’han incorporat progressivament a l’àmbit laboral, és poca la participació femenina en l’esfera política.
Aquesta situació no és per:
- Incapacitat: les dades indiquen que les dones estan igualment formades que els homes i, fins i tot, proporcionalment tenen una major preparació en els estudis que tradicionalment han estat relacionats amb la funció política (Ciències Polítiques o Dret).
- Decisió lliurement adoptada al respecte.
La dona té menys probabilitat objectiva d’aconseguir determinats llocs, d’una banda per la càrrega derivada de l’embaràs i naixement dels fills i, d’altra banda, per la manca de distribució equilibrada entre l’home i la dona en l’àmbit privat i familiar.
Només a partir d’una situació d’equilibri en l’esfera domèstica i social els dos col·lectius podran gaudir de la mateixa posició de partida.
És evident que la plena equiparació de les dones i els homes no depèn exclusivament de la llei i que aquesta és una lluita llarga i complexa. De la mateixa manera que el reconeixement del sufragi universal femení, el 1931, durant la Segona República, i aplicat per primera vegada el 1933, va significar una fita històrica en l’avanç i el progrés de la igualtat democràtica, la composició o representació equilibrada entre homes i dones en les nostres institucions representatives és una passa més en la consolidació democràtica del nostre sistema polític.
Mercè Ventura
Comparteixo molt la teva opinió. El sostre de vidre ens dificulta i gairebé ens impedeix a les dones l’accés a llocs de poder dins de els institucions. Aquest fet, com molt bé expliques, està vinculat a que les tasques domestiques i de cures les realitzem majoritàriament dones. Aquesta és una tasca, que tot i produir riquesa i benestar, és invisibilitzada pel nostre sistema econòmic que no la reconeix, ni en garanteix cap dret.
D’altra banda tampoc hem d’obviar quina és la causa d’aquesta mala divisió de tasques. Els mitjans de comunicació ens bombardegen des de petits amb pel·lícules de cavallers forts i princeses submises, anuncis on surten només cossos amb un model de bellesa concret… que fa encaminar als homes a l’esfera pública i a les dones a la domestica.
Estic completament d’acord, encara ens queda un llarg camí
Es indubtable que la igualtat d’oportunitats ha anat adquirint un espai cada vegada més gran en les agendes polítiques, institucionals i laborals. Això no obstant no s’ha traduït en una actuació institucional, en el sí dels partits, que permeti una major sensibilització efectiva en mesures de conciliació entre els àmbits familiar o privat i el públic, laboral i polític, que es tradueixi en un equilibri real. I aquest fenomen es fa mes pales en els càrrecs alts, de presa de decisió. Les dones sospesen el sacrifici que representa sacrificar la vida familiar, atàvicament, encara, gravada en el seu rol.
Però no només es aquesta variable la que marca la diferencia, si no altres com: la existència de xarxes relacionals de caràcter informal dels individus de gènere masculí, sovint fora de la institució, com llaços d’amistat i confiança, en espais on es prenen decisions i acords, xarxes que no es donen en el cas de les dones per el condicionant de dedicació a la vida familiar.
Un altre aspecte que cal sospesar es si a les dones els hi agrada l’accés a una major participació on l’elevat grau d’exigència de dedicació, que segueix un model masculí, es confronta amb un model on la vida privada no es valorada.