Tenir un calendari atapeït de jornades reivindicatives sembla que no altera en absolut les pràctiques abusives que, des de les posicions de poder, es duen a terme per augmentar les desigualtats socials.
Passats el 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, i el 22 de febrer, Dia per la Igualtat Salarial no puc fer altra cosa que denunciar el fet de la precarització laboral i salarial que patim els treballadors però molt especialment les treballadores. Podria emplenar tot un full de mesures legislatives que prohibeixen aquestes “practiques” de reducció de costos empresarials, però pel que sembla, el compliment estricte de la llei, per alguns, només és inamovible en funció dels seus interessos. El govern espanyol s’omple la boca de lleis quan fa referència a la llibertat d’un poble però no els interessa donar compliment a tota la col·lecció de normes, internacionals, europees i estatals que obliguen a no discriminar a les persones per raça, sexe o religió (Article 14 de la Constitució Espanyola, dels anomenats Drets Fonamentals).
En ple segle XXI encara estem als antípodes de l’equitat salarial, que implica que mateixes feines o similars es remunerin igual i que feines que no són iguals però que tenen el mateix valor es remunerin de la mateixa manera. En aquest últim punt és on es troben la major part de discriminacions retributives.
A Catalunya les dones cobren una quarta part menys que els homes. La mitjana salarial de la dona és de 20.931€, 6905€ menys que els homes. Per tant la bretxa salarial catalana és del 24,8%. Aquest percentatge s’accentua fins al 31,4% si parlem de la franja de salaris inferiors als 1.000€. Unes dades que s’han vist accentuades en els darrers temps donada la crisi i la precarització del mercat laboral. És a les dones a les què es castiga més, ja que continuen amb la dualitat del treball productiu (cotitzat) i reproductiu (feines de casa) i registren el nombre més elevat de contractes a temps parcial, reduccions de jornada i excedències per cura de familiars.
En relació a les feines amb salaris inferiors, la bretxa salarial també es veu relacionada amb la qualificació del treball. Si la feina és menys qualificada més diferència es dóna entre el salari d’una dona i el d’un home per dur a terme les mateixes funcions. La bretxa salarial entre homes i dones en ocupacions de baixa qualificació va ser del 36,7%.
Per sectors la bretxa més elevada la trobem en ocupacions elementals, les de serveis de restauració i personals i les del personal administratiu que són, curiosament les que presenta una major presència de dones realitzant aquestes tasques. Per tant com més feminitzat està el sector més gran és la bretxa salarial.
Si fem la comparativa per grups d’edat, les noies de menys de 25 anys cobren un 17,3% menys, la franja de 25 a 34 un 14,7% menys. Les dones de 35 a 44 anys cobren un 22,6% menys i les dones de 45 a 54 i de més de 55 cobren un 29,9% menys.
Però no tota la solució a aquestes desigualtats la trobem en les mesures legislatives per acomplir l’equitat sinó que en part es troba en la manca de corresponsabilitat entre homes i dones en l’àmbit privat. Com per exemple els permisos de paternitat, que des d’Esquerra fa molts anys que demanem la seva ampliació fins a les 20 setmanes o les mesures de conciliació de la vida laboral i familiar que estan pensades per alliberar a la dona d’una feina i abocar-la en una altra no remunerada.
Cal que entre tots i totes repensem un nou país en què les dates reivindicatives siguin un record de la lluita passada i no un dia en què les dades que apareixen a la premsa ens facin avergonyir de no ser capaços de crear una societat socialment justa que pugui eliminar les desigualtats. Si mai s’han de complir les normes de manera estricta, que siguin les que fan que entre homes i dones tinguem els mateixos drets.
Cesc Cabezas
Latest posts by Cesc Cabezas (see all)
- Manifest del Primer de Maig - 30 d'abril de 2017
- MANIFEST DEL PRIMER DE MAIG DE 2016 - 27 d'abril de 2016
- Recordant Srebrenica - 20 de juliol de 2015