El Carnestoltes de Terrassa, una festa amb una llarga tradició popular, ha deixat aquest any un regust amarg. Tot i els canvis que s’han intentat introduir, cada any aquesta festa sembla anar més destinada a la desaparició, especialment des del moment en què s’acaba la rua del dissabte.

Sobre aquesta última no discutirem: cadascú té una opinió, encara que cada edició tingui un estil similar, una mica ranci, des de fa una bona pila d’anys. El problema ve en el moment en què s’acaba. Els terrassencs poc més tenim a fer que anar al ball de màscares del Recinte Firal, un ball que, aquest any, ha pujat el preu de les entrades a 10 euros. Indubtablement excessiu per la gran festa popular que se suposa que és.

Però l’augment del preu no soluciona els grans problemes que ha tingut aquesta festa. Sobretot tenint en compte que de l’excés d’aforament s’hagi passat a un fracàs de públic però també de qualitat: l’obertura de portes a la una, els excessius controls de l’entrada i un grup de música més criticat que no aplaudit hi han ajudat. I la massa de gent que sortia contínuament, sobretot de les comparses que s’hi havien quedat a sopar, deixa clara l’opinió del públic.

Reformar contínuament aquesta festa ni és ni ha estat la solució, sinó que s’hauria de reformular completament. Les cues al carrer, l’incivisme, les baralles… no se solucionen amb més presència policial, sinó que s’escampen pels carrers del voltant; i els problemes originals, sobretot de sorolls i d’aparent caos organitzatiu, s’han mantingut des de fa una bona pila d’anys.

Tanmateix, el que realment deixa entreveure aquest fracàs és, en definitiva, la falta d’alternatives d’oci que hi ha a la nostra ciutat. El jovent – i no tan jovent – de la ciutat es troba orfe de festa alternativa, veritablement popular, especialment quan les festes populars i alternatives es converteixen en festes oficials, com ha passat en altres festes prou conegudes.

Si volem que Terrassa es tregui d’una vegada l’etiqueta de ciutat dormitori que la persegueix, si no volem que els joves fugin de la ciutat o, pitjor, es muntin la seva pròpia festa al carrer (amb el que això sabem que comporta), és hora d’impulsar i de permetre alternatives d’oci populars.

• About
• Latest Posts

Joaquim Albalate Argiz

Terrassa, 1994. Estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha col·laborat amb mitjans com el diari Ara, El Periódico o FestaDirecte.cat. Vinculat al món de la cultura popular terrassenca. Quiosquer de professió temporal.

Latest posts by Joaquim Albalate Argiz (see all)

• La necessitat de les festes populars - 17 de febrer de 2015