Més tard, en la societat més perfecta,
Algun altre, fet com jo,
Certament ressorgirà i actuarà lliurement.
(Kavafis, 1908)
Fa una setmana, se celebrava arreu d’Europa el conegut Festival d’Eurovisió, en què diversos països exposen a votació una peça musical en un dels pocs ambients encara carregats d’efervescència europeista. En aquesta última edició, el fet que Espanya no fes el ridícul no fou l’única sorpresa. Àustria, representada per Conchita Wurst, guanyava el festival. És indiferent que la Conxi sigui l’alter ego del transformista Tom Neuwirth: només el fet de veure una “dona” barbuda disparà les xarxes socials amb milers d’insults i burles.
Que la simple imatge d’una dona amb pèl facial (o fins i tot corporal) provoqui rebuig no és casual. Des que naixem, diverses normes ens són aplicades per tal de fer-nos representar un paper ideal a la societat, depenent de si el nostre sexe és masculí o femení. En base a aquest arquetip ho fem, sentim i pensem tot. La majoria de nosaltres acceptem el nostre rol, i ens anomenem cisgèneres. Aquells i aquelles que neixen amb un sexe però se senten del gènere oposat, però, són els trangèneres. I se’ls carrega la predestinació de lluitar per existir amb tota la normalitat que, al llarg de la seva vida, la societat els negarà.
El dia 17 de maig no només se celebra la lluita contra la discriminació de la transsexualitat. També és el de la lluita d’homosexuals, bisexuals, asexuals, pansexuals, intersexuals i queers, que són persones a les quals no els cal enquadrar-se en la dicotomia home-dona. Moltes etiquetes? Sí, però perquè som molta gent al món. Per exemple: encara que gran part de la població no sàpiga què és un intersexual, es calcula que n’hi ha més de setanta milions. La visibilitat d’aquests col·lectius, de moment paupèrrima, és transcendental per a superar la barrera de la ignorància sobre nosaltres mateixos.
La lluita de gais i lesbianes per la igualtat és més coneguda, però no per això avança més ràpidament. La involució dels drets humans a Rússia, les declaracions de líders episcopals suposadament reformistes, el brot feixista del “projecte Pilla-Pilla”, la penalització de l’homosexualitat a Uganda i la seva recriminalització a l’Índia no permeten massa optimisme.
No obstant, això no pot desanimar la lluita. Al contrari, l’ha d’estimular. En mans de tothom, també d’heterosexuals, roman la possibilitat d’aconseguir la igualtat legal i social arreu de les minories sexuals d’arreu del món. I no és una utopia: el dia 17 de maig de 1990, fa exactament 24 anys, l’Organització Mundial de la Salut retirà l’homosexualitat d’entre la seva llista de malalties de la psique. Tot és possible, però la condició és clara.
Latest posts by Max Eritja (see all)
- Un poble digne en una terra lliure - 19 de maig de 2014